Espardenyes de 7 betes
He triat l’espardenya de set betes, un objecte al qual em vinculo gràcies a ser una peça de vestir molt típica dels Països Catalans, que marca una època o potser una etapa.
Es tracta, d’un disseny del poble pel poble; molt usat per a feinejar.
En el seu temps les trobàvem per anar al tros “bàsiques i fortes” o per les grans ocasions “menys tosques”, amb algunes variacions, sent emprades per a tothom (des dels pagesos fins al terratinent). Actualment, es relaciona amb la cultura i les tradicions, i això significa que es relaciona a un temps passat, tot i que avui en dia, han ressorgit de la mà d’artesans de la sabateria, que les han apropat a les necessitats del mercat actual. A partir de les característiques base, nous dissenys que trenquen amb l’època o l’ús que se li donava a aquestes.
Desperta en mi i segurament en més d’un; humilitat i estima al treball, així com et transporta a festes populars, al gaudi del poble. És inevitable no pensar en avis o rebesavis. Personalment, no és tornar un calçat feixuc de dur, incòmode o molest, que et faci sentir fora de lloc, si no és emprar un calçat que s’acomoda a la personalitat de cada peu que el du.
En l’actualitat el model original ha evolucionat sent usat ara per ara, sobretot, per a les diverses representacions culturals del país: diables, sardanes, esbart… En aquest moment, gran part del mercat, resta en la pagesia, on hi ha qui en fa ús, per la seva constitució, resistència, economia i comoditat.
Gràcies als anys, l’estudi i el redisseny, a hores d’ara podem calçar còmodament, un parell d’espardenyes a molt bon preu, en aquests moments algunes soles les podem considerar mixtes, entre fibra d’espart (molt més treballada i còmoda que en el passat) i en contacte amb el terra, cautxú, que n’assegura la integritat, fent que no es desfaci l’espart i reforçant envers el seu punt dèbil “l’aigua”, fent que aquesta, pugui passar còmodament per sobre de superfícies humides, sense malmetre la matèria primera. Les fibres naturals també han estat renovades, oferint-nos, inclòs algun model, en què el tèxtil no provingui en part o 100% de fibres naturals.
En el seu conjunt, a hores d’ara, en podem trobar de plataforma, així com en una gamma de colors i estampats molt àmplia, a més a més podem veure com d’altres models antics s’han fusionat creant noves tipologies, com en el model usat per la infanteria espanyola al segle XIII.
Sent un producte d’altres temps, que sobretot qui en fa ús diari, són els qui formen part de generacions passades, o bé que practiquen majoritàriament un estil de vida que culturalment, està bastant vinculat a tot el referent a la natura, puix que és popularment fet servir pel segment vinculat culturalment a la conservació de les tradicions.
Crec interessant analitzar la composició d’aquest objecte, fet amb fibres naturals (com el cotó, pells d’animal, vímet o lona) i cànem, fibra d’espart, res més…, materials humils i econòmics, que com ja s’ha dit, són la base dels valors que s’interrelacionen. El seu disseny opta per no definir el peu en què serà fet servir, deixant, tanmateix, que l’usuari faci aquesta elecció i que en calçar-lo vagi agafant forma, com si es tractés d’un motlle.
Les matèries de fabricació quan són exposades al foc, tenen un índex baix d’inflamabilitat, és cert que el seu taló d’Aquil·les rau en l’aigua (en la seva penetrabilitat i descomposició), però per sort el seu punt feble no les impossibilita del tot, és un disseny que respon molt bé a l’assecatge i que pel seu valor, moltes vegades s’opta per renovar.
Les modes han portat la humil espardenya, a formar part de marques d’alta gamma assolint així preus bastant elevats, econòmicament inaccessibles per alguns, i creant, com ja s’ha dit, híbrids, més actuals, com els flip-flops o la gamma més esportiva que tots reconeixem.
Totes elles comparteixen la mateixa antecessora, l’espardenya, com a tret més característic, hi podem observar, que continuen fent ús de la sola d’espart, destacar que en el model original no es preveu, l’afinitat de peu, esquerre o dret, l’espart, s’adapta al peu, creant un semi motlle, que fa que, el calçat, s’adapti al peu del seu propietari, això fa que aquest no pugui ser compartit i que el peu converteixi cada unitat de l’espardenya en esquerra o dreta.
Bibliografia:
Fotografia de Font pròpia
Nació Digital [en línia] [20/02/2022]. Disponible a: https://www.naciodigital.cat/noticia/53788/anar-moda-espardenyes
Fet al País [en línia] [19/02/2022]. Disponible a: https://www.fetalpais.cat/espardenyes/
Viquipedia [en línia] [18/02/2022]. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Espardenya
Debatcontributions 3el PAC 1. L’antropologia en el disseny
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Bones Ricard,
Després de llegir-me el teu escrit he de dir-te que m’ha emocionat el vincle que disposes amb aquest objecte. Amb les teves línies m’has regalat un viatge en el temps, transportant-me a moments passats, gràcies!
Llegir-te m’ha servir per recordar-me i contextualitzar encara més el simbolisme que te aquest objecte i que malauradament, com molt be dius, amb el pas del temps ha caigut en desús.
Amb el teu permís, i sense ànim d’ofendre, si que m’agradaria afegir-te una utilitat addicional a la espardenya de 7 betes, ja que la he viscuda en la pròpia pell… concretament l’ús que en feia la meua mare, et pots imaginar del que et parlo? Doncs no es més que un la d’un projectil dissuasiu de conductes no admès per l’autoritat, es a dir ella. Si, correcte m’he l’havien posat de barret en més d’una ocasió.
Una abraçada!
Ferran
Totalment, la utilitat addicional que comentes, és ben certa; i el fet que aquest disseny estigui concebut amb unes betes, fa que aquest ús, es vegi reforçat per la fuetada, de la inèrcia, que es rep de les betes.
En fi, em sembla molt interessant veure-hi aquest ús alternatiu, que se li donava i en el qual, no hi he caigut.
M’encanta el teu objecte!!
M’has recordat quan a terres valencianes, sortía a fer un passacarrer amb la meua colla de dolçainers i tabaleters, les espargates eren part de la nostra indumentaria, les quals utilitzavem normalment a l’estiu, ja que fa més caloreta i els peus no passen fred. Hi teniem diferents opcions, les que és nugaven amb un llaç o les que només es calçaven per darrere. Aquestes ultimes eren les que jo portava, però trepitjava la part del darrere i les duia com si fosin unes xancletes.
Salut i tradició!
T’animaria a llegir el meu objecte però no entenc perque no surt visible, també hi parlo una mica sobre la relació entre l’objecte les tradicions i l’artesania.
Adrià