He decidit explorar la comunitat d’àrbitres de l’esport del Rugbi.

He arribat a aquesta conclusió arran de ser una comunitat, en la que hi puc accedir amb certa facilitat (perquè el meu germà en forma part) però alhora per a ser totalment desconeguda per a mi, no soc ni n’he estat part, ni com a jugador, ni com aficionat a aquest esport i ni molt menys formo o he format part d’aquest col·lectiu.

Pel que em suposa un repte i crec que s’assimila al que em trobaré en relacions professionals. Això em permetrà fer un estudi etnogràfic real, en un camp que desconec, podent treballar amb les necessitats reals del col·lectiu, sense caure en perjudicis o altres formes d’aconseguir solucions, des del coneixement personal, investigar i descobrir les rutines i els sentiments que afloren i tot sense influir de cap manera.

D’antuvi analitzaré l’esport, en el qual ells en formen part indispensable, per a poder desenvolupar el joc , l’àrbitre ha d’assegurar-se que es compta amb els objectes: una pilota ovalada (característica aquest joc), un camp (de terra o d’herba) amb les seves línies de marca corresponents i per cada equip, una zona de marca, creada per 3, pals en forma de H. Comprovar que en persones, cada equip ha d’estar format: per mínim 11 jugadors, sense recanvis i cada equip pot presentar un màxim de 23 jugadors, amb recanvis i l’equip tècnic (2 liniers i ells com a àrbitre). En aquest joc des de la meva pròpia realitat puc observar un respecte total entre jugadors i àrbitre, es tenen per exemple d’adreçar a l’àrbitre, com a “senyor”, després trobem, que en físic, han de córrer rere la pilota sense mantenir unes posicions en el camp, fet que fa que tinguin un bon nivell atlètic en resistència i velocitat, però no realitzen accions de contacte com els jugadors, i a nivell intel·lectual, realitzen cursets periòdics, per a millorar els seus coneixements.

El match es forma de 2 parts. Al final de l’encontre els jugadors d’ambdós equips, àrbitre i liniers, confraternitzen junts en el “tercer temps”, en el que beuen i mengen junts per invitació de l’equip local, crec que això fa que el partit es quedi al camp. Gràcies a aquesta pràctica, el respecte i amistat esdevé possible entre equips i àrbitre.

Una pràctica habitual, són els càntics, crits de guerra i a vegades haques. Això junt amb el contacte físic fa que aparentment es pugui considerar un esport molt primitiu, però que ben segur quan el coneixes, pots veure que es tracta d’un prejudici totalment erroni.

Més informació: https://rugby.cat/arbitres/