A continuació us deixa el pdf amb tota la pràctica, m’ha costat suor i llàgrimes, però m’enduc un bon record.
Debat0el Compartir el disseny
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
A continuació us deixa el pdf amb tota la pràctica, m’ha costat suor i llàgrimes, però m’enduc un bon record.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Hola, companys, us deixo a continuació el resum del meu Kit de Camp, he intentat ser concís, per a no entrar en detalls.
Us avanço el dilema que he viscut, en tria un disseny i com aquests, en materialitzar-los m’han tingut capficat, en debatrem la forma, i com el sentiment d’aquest esport, es veuria reflectit en ell, no només busco ajudar i fer més amenes les feines, que realitza aquest col·lectiu, sinó que aquest disseny, ha de compartir els sentiments, perquè, en l’ús, no es torni feixuc per a ells, sinó que sigui part d’ells i que es puguin trobar realitzats.
M’he trobat en un món d’un argot totalment desconegut per a mi, paraules com: touch, melé, maul, línia de 20-30-40, cop de càstig, corbata… Això m’ha fet veure més enllà. Per a concloure un disseny, primer m’he hagut d’aprendre la normativa, i així, poder entendre el joc i, per tant, el paper que hi representen.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Com he comentat en la primera part de l’exercici, m’he decantat pel col·lectiu d’àrbitres de Rugby, la meva intenció és endinsar-me al col·lectiu, sense influir en aquest i entendre les necessitats que puc oferir, envers les complicacions del seu dia a dia. Tenint en compte els valors i les emocions, que els desperta la seva quotidianitat. Per a començar, crec necessari comprendre el Rugby, puix que crec que és el pilar que els sustenta i poder entendre molt millor la comunitat. Un cop entès, discernir d’aquest, per a poder analitzar correctament el col·lectiu i les seves funcions, sense caure en el joc, al qual en formen part.
Per aquest motiu, estudiaré l’etnografia (ciència social) del col·lectiu, mètode original d’investigació antropològic. Es tracta d’analitzar: la cultura i societat que s’hi engloba, la seva quotidianitat, les relacions humanes i el seu entorn, sense influir de cap forma i tenint en compte, que tota característica, pot semblar-me més o menys apareguda a la meva pròpia concepció, però he de respectar, concloent, com a objectiu, un disseny de, i per aquest col·lectiu; Respectant valors i sentiments, que han d’anar “a un” amb aquest col·lectiu.
Per aconseguir-ho, la meva idea, és participar de les interaccions habituals; Analitzant imparcialment, per a poder entendre, la realitat que els envolta.
Treballaré des de diferents àmbits usant les anteriors eines:
– ESTUDI DIRECTE DE PERSONES O GRUPS: Des de visualitzar partits i les accions que duen a terme, passant per l’anàlisi de reunions.
– ENTREVISTES ETNOGRÀFIQUES: Converses individuals a àrbitres, en les quals, de forma natural, poder observar, les dificultats del dia a dia i entendre, obertament, la quotidianitat d’aquests.
– OBSERVACIÓ PARTICIPANT: Introdur-se, com a aficionat, a les grades, on accedir a la visualització de les accions, per part de l’àrbitre, en un partit, així com, enriquir les idees, amb sentiments i valors, que sorgeixen d’aquest esport i el que esdevé, envers l’àrbitre.
– ENTORNS: Bàsicament, em guiaré per 3 entorns, camps d’herba, camps de terra i la ciutat, on es reuneixen tots els arbitres, un dia per setmana per a fer reunió.
Totes aquestes eines i àmbits, em portaran a poder determinar els possibles dissenys, extrets de les informacions resultants d’aquesta recerca, això em permetrà poder desenvolupar solucions, que no afectin en l’etnografia d’aquest col·lectiu.
Més informació:
https://www.world.rugby/
He decidit explorar la comunitat d’àrbitres de l’esport del Rugbi.
He arribat a aquesta conclusió arran de ser una comunitat, en la que hi puc accedir amb certa facilitat (perquè el meu germà en forma part) però alhora per a ser totalment desconeguda per a mi, no soc ni n’he estat part, ni com a jugador, ni com aficionat a aquest esport i ni molt menys formo o he format part d’aquest col·lectiu.
Pel que em suposa un repte i crec que s’assimila al que em trobaré en relacions professionals. Això em permetrà fer un estudi etnogràfic real, en un camp que desconec, podent treballar amb les necessitats reals del col·lectiu, sense caure en perjudicis o altres formes d’aconseguir solucions, des del coneixement personal, investigar i descobrir les rutines i els sentiments que afloren i tot sense influir de cap manera.
D’antuvi analitzaré l’esport, en el qual ells en formen part indispensable, per a poder desenvolupar el joc , l’àrbitre ha d’assegurar-se que es compta amb els objectes: una pilota ovalada (característica aquest joc), un camp (de terra o d’herba) amb les seves línies de marca corresponents i per cada equip, una zona de marca, creada per 3, pals en forma de H. Comprovar que en persones, cada equip ha d’estar format: per mínim 11 jugadors, sense recanvis i cada equip pot presentar un màxim de 23 jugadors, amb recanvis i l’equip tècnic (2 liniers i ells com a àrbitre). En aquest joc des de la meva pròpia realitat puc observar un respecte total entre jugadors i àrbitre, es tenen per exemple d’adreçar a l’àrbitre, com a “senyor”, després trobem, que en físic, han de córrer rere la pilota sense mantenir unes posicions en el camp, fet que fa que tinguin un bon nivell atlètic en resistència i velocitat, però no realitzen accions de contacte com els jugadors, i a nivell intel·lectual, realitzen cursets periòdics, per a millorar els seus coneixements.
El match es forma de 2 parts. Al final de l’encontre els jugadors d’ambdós equips, àrbitre i liniers, confraternitzen junts en el “tercer temps”, en el que beuen i mengen junts per invitació de l’equip local, crec que això fa que el partit es quedi al camp. Gràcies a aquesta pràctica, el respecte i amistat esdevé possible entre equips i àrbitre.
Una pràctica habitual, són els càntics, crits de guerra i a vegades haques. Això junt amb el contacte físic fa que aparentment es pugui considerar un esport molt primitiu, però que ben segur quan el coneixes, pots veure que es tracta d’un prejudici totalment erroni.
Més informació: https://rugby.cat/arbitres/
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Espardenyes de 7 betes
He triat l’espardenya de set betes, un objecte al qual em vinculo gràcies a ser una peça de vestir molt típica dels Països Catalans, que marca una època o potser una etapa.
Es tracta, d’un disseny del poble pel poble; molt usat per a feinejar.
En el seu temps les trobàvem per anar al tros “bàsiques i fortes” o per les grans ocasions “menys tosques”, amb algunes variacions, sent emprades per a tothom (des dels pagesos fins al terratinent). Actualment, es relaciona amb la cultura i les tradicions, i això significa que es relaciona a un temps passat, tot i que avui en dia, han ressorgit de la mà d’artesans de la sabateria, que les han apropat a les necessitats del mercat actual. A partir de les característiques base, nous dissenys que trenquen amb l’època o l’ús que se li donava a aquestes.
Desperta en mi i segurament en més d’un; humilitat i estima al treball, així com et transporta a festes populars, al gaudi del poble. És inevitable no pensar en avis o rebesavis. Personalment, no és tornar un calçat feixuc de dur, incòmode o molest, que et faci sentir fora de lloc, si no és emprar un calçat que s’acomoda a la personalitat de cada peu que el du.
En l’actualitat el model original ha evolucionat sent usat ara per ara, sobretot, per a les diverses representacions culturals del país: diables, sardanes, esbart… En aquest moment, gran part del mercat, resta en la pagesia, on hi ha qui en fa ús, per la seva constitució, resistència, economia i comoditat.
Gràcies als anys, l’estudi i el redisseny, a hores d’ara podem calçar còmodament, un parell d’espardenyes a molt bon preu, en aquests moments algunes soles les podem considerar mixtes, entre fibra d’espart (molt més treballada i còmoda que en el passat) i en contacte amb el terra, cautxú, que n’assegura la integritat, fent que no es desfaci l’espart i reforçant envers el seu punt dèbil “l’aigua”, fent que aquesta, pugui passar còmodament per sobre de superfícies humides, sense malmetre la matèria primera. Les fibres naturals també han estat renovades, oferint-nos, inclòs algun model, en què el tèxtil no provingui en part o 100% de fibres naturals.
En el seu conjunt, a hores d’ara, en podem trobar de plataforma, així com en una gamma de colors i estampats molt àmplia, a més a més podem veure com d’altres models antics s’han fusionat creant noves tipologies, com en el model usat per la infanteria espanyola al segle XIII.
Sent un producte d’altres temps, que sobretot qui en fa ús diari, són els qui formen part de generacions passades, o bé que practiquen majoritàriament un estil de vida que culturalment, està bastant vinculat a tot el referent a la natura, puix que és popularment fet servir pel segment vinculat culturalment a la conservació de les tradicions.
Crec interessant analitzar la composició d’aquest objecte, fet amb fibres naturals (com el cotó, pells d’animal, vímet o lona) i cànem, fibra d’espart, res més…, materials humils i econòmics, que com ja s’ha dit, són la base dels valors que s’interrelacionen. El seu disseny opta per no definir el peu en què serà fet servir, deixant, tanmateix, que l’usuari faci aquesta elecció i que en calçar-lo vagi agafant forma, com si es tractés d’un motlle.
Les matèries de fabricació quan són exposades al foc, tenen un índex baix d’inflamabilitat, és cert que el seu taló d’Aquil·les rau en l’aigua (en la seva penetrabilitat i descomposició), però per sort el seu punt feble no les impossibilita del tot, és un disseny que respon molt bé a l’assecatge i que pel seu valor, moltes vegades s’opta per renovar.
Les modes han portat la humil espardenya, a formar part de marques d’alta gamma assolint així preus bastant elevats, econòmicament inaccessibles per alguns, i creant, com ja s’ha dit, híbrids, més actuals, com els flip-flops o la gamma més esportiva que tots reconeixem.
Totes elles comparteixen la mateixa antecessora, l’espardenya, com a tret més característic, hi podem observar, que continuen fent ús de la sola d’espart, destacar que en el model original no es preveu, l’afinitat de peu, esquerre o dret, l’espart, s’adapta al peu, creant un semi motlle, que fa que, el calçat, s’adapti al peu del seu propietari, això fa que aquest no pugui ser compartit i que el peu converteixi cada unitat de l’espardenya en esquerra o dreta.
Bibliografia:
Fotografia de Font pròpia
Nació Digital [en línia] [20/02/2022]. Disponible a: https://www.naciodigital.cat/noticia/53788/anar-moda-espardenyes
Fet al País [en línia] [19/02/2022]. Disponible a: https://www.fetalpais.cat/espardenyes/
Viquipedia [en línia] [18/02/2022]. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Espardenya
Notificacions
Bones Ricard,
Després de llegir-me el teu escrit he de dir-te que m’ha emocionat el vincle que disposes amb aquest objecte. Amb les teves línies m’has regalat un viatge en el temps, transportant-me a moments passats, gràcies!
Llegir-te m’ha servir per recordar-me i contextualitzar encara més el simbolisme que te aquest objecte i que malauradament, com molt be dius, amb el pas del temps ha caigut en desús.
Amb el teu permís, i sense ànim d’ofendre, si que m’agradaria afegir-te una utilitat addicional a la espardenya de 7 betes, ja que la he viscuda en la pròpia pell… concretament l’ús que en feia la meua mare, et pots imaginar del que et parlo? Doncs no es més que un la d’un projectil dissuasiu de conductes no admès per l’autoritat, es a dir ella. Si, correcte m’he l’havien posat de barret en més d’una ocasió.
Una abraçada!
Ferran
Totalment, la utilitat addicional que comentes, és ben certa; i el fet que aquest disseny estigui concebut amb unes betes, fa que aquest ús, es vegi reforçat per la fuetada, de la inèrcia, que es rep de les betes.
En fi, em sembla molt interessant veure-hi aquest ús alternatiu, que se li donava i en el qual, no hi he caigut.
M’encanta el teu objecte!!
M’has recordat quan a terres valencianes, sortía a fer un passacarrer amb la meua colla de dolçainers i tabaleters, les espargates eren part de la nostra indumentaria, les quals utilitzavem normalment a l’estiu, ja que fa més caloreta i els peus no passen fred. Hi teniem diferents opcions, les que és nugaven amb un llaç o les que només es calçaven per darrere. Aquestes ultimes eren les que jo portava, però trepitjava la part del darrere i les duia com si fosin unes xancletes.
Salut i tradició!
T’animaria a llegir el meu objecte però no entenc perque no surt visible, també hi parlo una mica sobre la relació entre l’objecte les tradicions i l’artesania.
Adrià